BARCELONA BOMBARDEJADA

Barcelona, entre el 25 de juliol de 1713 a l’11 de setembre de 1714 va estar sotmesa en una operació militar en el darrer episodi  de la Guerra de Successió.

Felip d'Anjou

Carles d'Àustria

Durant aquest conflicte, França va proposar com a monarca hispànic el nét del rei Sol (Luís XIV), Felip d’Anjou (Felip V). D’altra banda, Catalunya estava aliada amb Holanda, Àustria i Anglaterra, recolzant com a successor a Carles d’Àustria (Carles III), ja que aquests països no volien que el mateix rei de la monarquia hispànica governés (en futur) també sobre França. Quan morí el l’Emperador austríac, Josep I, germà de Carles III, aquest va haver de succeir-lo i marxà a Viena. Com a conseqüència, Anglaterra va signar el Tractat d’Utrecht pel mateix motiu que el amb el rei de França, ja que no volien que un mateix rei governés dos territoris tant potents. Així Catalunya es quedava sense Anglaterra, Holanda i Àustria com aliats davant de Felip V.

Felip V, molt enfadat per la traïció de Catalunya, va anar guanyant territoris catalans fins arribar a Barcelona, organitzant un setge que durà tretze mesos. En aquell temps, segle XVIII, Barcelona era una ciutat relativament petita, d’uns 35.000 habitants. El setge perseguia l’objectiu de que la ciutat es rendís, sense que ningú no pogués entrar ni sortir de la ciutat, que no hi haguessin contraofensives ni ser atacat per la reguarda.

El setge el podem separar en dues etapes diferenciades per les estratègies utilitzades. A la primera etapa, liderada pel duc de Populi, on aquest va decidir de bombardejar la ciutat de manera constant.

Mapa del setge de Barcelona

A la segona etapa, el duc de Populi va ser rellevat el 7 de juliol per Berwick. Aquest va decidir deixar de bombardejar la ciutat, ja que lluny d’aconseguir que aquesta es rendís, encara va encendre més els ànims de la població. El mètode utilitzat per Berwick va ser construir unes paral·leles i aplegar els canons contra la muralla en uns sectors concrets. Un cop arribat aquest punt, obrir una bretxa i assaltar directament la ciutat. Les bateries es van situar entre els baluards de Clara i Portal nou, deixant Montjuic en segon pla.

La resistència dels Catalans era deguda a la comunicació que tenia Barcelona per mar amb Mallorca. Amb aquesta comunicació, feta de nit ja que les tropes castellanes descansaven, es transportaven aliments que permetien sobreviure a la població. El segon punt fort era la fermesa de l’ànima. Mai es rendien, i sabien que si morien, almenys ho haurien intentat.

Barcelona sent bombardejada

Finalment, l’11 de setembre de 1714 a dos quarts de cinc de la matinada, 26.000 soldats Borbònics van començar a assaltar la ciutat. A les set del matí, els Castellans dominaven les muralles, i els catalans seguien ferms i amb forces. Tot i així, l’assalt no va acabar fins al dia 13, quan Berwick entrà a la Barcelona.

Fonts d’informació:

http://historiacatalunyathau.wordpress.com/

MAI US HEU PREGUNTAT A QUINS JOCS ES JUGAVEN A L'EDAT MODERNA?

Jocs de l'Edat Modrerna

A l'edat moderna s'hi jugven diferents jocs, com el de la pilota o el joc de l'Auca, que es podien jugar a sales especials. No se sap si el joc de la pilota és originari de França o d’Itàlia. Tot i així, no hi ha cap dubte que al país on es va popularitzar més, i on fins i tot es va convertir en un esport nacional, va ser el país de Gales.

El joc de la pilota

Habitants de la ciutat jugant al joc de la pilota.

Les regles del joc eren semblants a les del tenis actual. De dos a quatre jugadors, es posaven a banda i banda d’una xarxa penjada a mitja altura al mig de l’àrea de joc. Hi havia diferents models de joc: amb la mà o amb raquetes de fusta. Les cordes de les raquetes eren fetes de budells d’animals.

Les pilotes eren fetes de pell d’anyell. El reglament fixava, com el tenis actual, una sèrie de jocs en els quals calia derrotar al contrari.

Es podia jugar en llocs oberts o tancats, on l’àrea de joc era més habitual 30m de llarg per 10m d’amplada. A Catalunya s’obrien sales especials a causa del gran impacte que tenia. A vegades es feien juguesques de qui seria el guanyador.

El joc de l'auca
Era un dels jocs més populars de Barcelona durant els segles XVII i XVIII. Consistia en extraure petites boles d'una bossa, on dins hi havia un nombre i una imatge. El nombre i la imatge corresponent, estaven estampats sobre un tauler, de manera que els nombres extrets s'anaven col·locant al seu lloc damunt del tauler. A causa d'això cada vegada hi havia menys boles a la bossa i més possibilitats a predir quin nombre seria extret. Com el joc de la bossa. Les autoritats van probar de limitar-ne el consum d'apostes per evitar la ruïna econòmica dels jugadors.

A moltes ciutats de Catalunya s’hi jugava, sigués en públic o en privat. Hi havia cases de joc on s’hi podien fer apostes. Quan es jugava a les llars, les aposten eren pellofes o altres elements innocents. També hi jugaven nens .

El joc de l'argolla
Va néixer al sud d'Itàlia i es va estendre per la Mediterrania molt ràpidament. Aquest joc consistia en donar cops amb un mall llarg a una bola peer tal de fer-la passar per sota d'uns arquets en el mínim nombre de tocs possibles.

Hi havia moltes modalitats amb un nombre variable de jugadors. La versió clàssica enfrontava dues persones però també hi havia una opció de competir fins a 18 jugadors. En aquesta versió calia una zona de joc bastant gran. Amb el pas dels anys el joc es va adaptar perquè s’hi pogués jugar a l’interior de les cases. Les boles eren fetes d’ivori.

Joc del triquet de nit

Fonts d'informació:
http://www.sapiens.cat/ca/notices/2014/01/els-jocs-mes-populars-4049.php

MÚSICA I MÉS MÚSICA

Al s.XVIII els barcelonins consideraven molt important i molt més activa la música. Va arribar l'extrem en el que una festa o cerimònia, fos privada, pública, civil o religiosa sempre anés acompanyada de música.

• La música i les classes socials:

Totes les classes socials tenien els seus propis instruments i totes les seves activitats musicals durant tot l’any. La música tenia molta més importància no en quantitat sinó en intensitat. Al ser molt més activa, les persones d’aquella època la integraven molt més a la seva vida diària.

Representació d'un home tocant la guitarra 

Hi havia varis tipus de música. Alguna de les més reconegudes era la pavana, la qual era seguida per un ball de sector aristocràtic. Al segle XVIII, com que encara estava activa aquest tipus de música tenia aires de passat, és a dir, que no eren d’aquella època. La música i la dansa servia per representar de quina classe social eres. En el cas de que fossis convidat en una casa havies de saber ballar aquell estil de dansa. Quan una persona no sabia ballar acostumava a sentir-se desprotegit de l’aparador social. Les famílies més pobres acostumaven a ballar amb igual intensitat, però acostumava a haver uns gestos, uns vestits, uns llocs i uns músics que eren exclusius de les classes més riques. Tot i així aquest també s’escampava per les més pobres.

Gent dansant en una plaça

Un altre tipus era la foia. Aquesta era una exhibició d’una gran  sofisticació, la qual donava molta obertura a altres classes socials. Aquesta també es va escampar com una moda amb instruments diferents, la qual es ballava des de l’aristocràcia fins les classes pobres, molt humils.

En sorgir la Guerra de Successió, van arribar unes modes del nord, que eren els minuets i les contradanses i per tant es començaran a tenir un espai molt més homogeni respecte les danses.

Barcelona era una ciutat molt activa en relació a les festes i música. La majoria de persones acostumaven a tocar algun instrument, el més popular era la guitarra. Quan una persona no acostumava a tocar un instrument hi havia l’ocasió de cridar al primer music professional que passés pel carrer i convidar-lo que fes una actuació imprevista.

Representació d'un home tocant un violí

La música donava molta importància a les festes i cerimònies, però sobretot era coneguda per servir de base a la dansa, també era molt important a la vida quotidiana de l’antiga Barcelona. La dansa, al ser tant important va proporcionar l’obertura de varies escoles les quals van aparèixer en  barris com la Ribera , els quals no eren gaire coneguts per la pobresa econòmica dels seus habitants. En canvi la gent privilegiada o amb molts diners preferia portar les mestres a casa.

•    L’instrument del diable!

Barcelona era un gran centre de producció de guitarres. La guitarra era un instrument fàcil de transportar (no com un orgue o un clavicèmbal). També era un instrument relativament fàcil d’aprendre a tocar, hi a causa d’això era l’instrument a diferencia el més preferit per els catalans.

No a totes les institucions els hi agradava aquest instrument. una d’aquestes, era l’església. S’anomena l’instrument del diable perquè l’església no el veia amb bons ulls, és a dir que no els hi agradava. A causa de que l’associaven amb la festa més esbojarrada, i menys respectuós i indecent. Quasi tothom tenia una guitarra i la podia tocar allà on volgués, alguns llocs eren espais tan plens de temptacions com les tavernes.

Persona tocant la guitarra

La guitarra doncs anava en contra de l’església. Igual que hi havia homes de l’església que no esquivaven els perills per l’anima representats per les tavernes, tampoc es resistien a tocar ells mateixos les cordes de al guitarra. Més d’un va arribar atraient sobre seu la justa ira divina. La guitarra, al ser tocada a moltes tavernes,  la consideraven l’instrument de l’infern, a causa de que en aquella època les tavernes per els eclesiàstics era l’infern, perquè un dia quan Vicenç Pi, un monjo, aquets estava tocant la seva guitarra davant d’una taverna quan uns bandits li van robar.

Les cordes de les guitarres estaven fetes de budells d’animals els quals aquest es treien de la carnisseria i la bases de la caixa de ressonància de la guitarra estava feta de fusta la qual aquest era bastant lleugera.

Fonts d’informació:

-          http://www.tv3.cat/videos/4879252/La-musica-que-sonava-el-1714

-          La Guerra de Successió dia a dia, 1707 – 1713, la traïció aliada,  Sàpiens

UNA BEGUDA D'ÈXIT

En aquest articles expliquem la fabricació d’aiguardent en època moderna mitjançant l’alambí. També veurem a on s’exportaven i, finalment, quins eren els principals productors d’aiguardent de Catalunya que exportaven aquest licor per tota Europa.

L'aiguardent era una beguda alcohòlica obtinguda per la destil·lació del vi. Es fabricava a partir de l’alambí. Aquest era un sistema de producció d’aiguardent que constava de 6 parts: Fornell (forn que servia per evaporar el vi); Calderí (recipient on s’evaporava el líquid dividint-se en dues parts, el capitell i la carabassa); Condensador (Aparell on es condensava el líquid);  refrigerant (aparell encarregat de refredar el líquid); col·lector (recipient on es recull el líquid fred) i el Canal o bec (Aparell que transportava el líquid del condensador al refrigerant.

L'alambí

La majoria de l’aiguardent que s’exportava a Catalunya sortia del ports de Tarragona, Salou i Cambrils. Es venia  en mercats del nord d’Europa sobretot en ports francesos, anglesos i holandesos. També s’hi exportava a les colònies americanes que sortia del port de Cadis.

A Catalunya van haver-hi tres comerciants d’aiguardent que destacaven:

—Joan Kies, era el cònsol d'Holanda, que va comprar una casa a Barcelona i va   establir-hi una destil·leria d’aiguardent.

— Anton Baldrich (1731-1802), va transformar una fàbrica de veles de Valls en una fàbrica de licors, on produïa aiguardent i l’exportava a ciutats del Nord d’Europa com Cadis (per exportar a les colònies americanes), França, Holanda.

— J.Lacomme, era un productor d’aiguardent francès establert a Reus que exportava a ciutats del Nord d’Europa sobretot a França, Dinamarca o Alemanya

En aquest esquema podem veure l’exportació d’aiguardents a Catalunya. Podem veure que a la província de Tarragona es on es venia més aiguardent sobretot a Salou. I a menys quantitat però, també s’exportava des de Barcelona, Mataró i l’Empordà.

Fonts d’informació:

Diccionari català-valencià-balear
Atles d’Història de Catalunya
Enciclopèdia catalana Volum 1
http://es.wikipedia.org/wiki/Baldrich

COM EREM I COM SOM

Si ens hi fixem, sempre diem que les modes tornen, però esteu segurs que aquesta tornarà? Ja sabem que és una mica difícil imaginar-se una persona al segle XVIII. I si us ajudem amb un dibuix? Aquí us en deixem un que representa una dona de classes populars de l'Edat Moderna.

Les dones de Barcelona d’aquella època es caracteritzaven per la seva capacitat d’iniciativa. Moltes d’elles feien feines de casa a la vegada que treballaven a fora a canvi d'un salari. A vegades feien de bugaderes, planxadores, venedores, etc. Tampoc era estrany que una dona vídua continués el negoci del marit. Això va fer que les dones també preguessin part activa en la defensa, guarint ferits, carregant fusells o ajudant a aixecar noves línies de defensa.

Moltes de les dones acudien cada dia a la ciutat a vendre els productes de l’hort, com verdures, ous i altres productes frescos. Si ens hi fixem, en aquest exemple, veiem com podien anar amb el cabell tapat, amb un davantal i una faldilla llarga. Avui en dia, generalment no portem faldilles tant llargues com les de l’època. Tampoc portem un mocador al cap ni samarretes tant ajustades. Entre les dones de les classes populars, era habitual portar uns escots molt pronunciats.

L’índex de mortalitat femenina era molt alt en l’època, sobretot per les complicacions del part. D’altra banda, també les epidèmies i la guerra provocaven que hi hagués moltes vídues.

Fonts d'informació:
- La guerra de Succeció dia a dia, Sàpiens, 1713-1714 El setge de Barcelona i l'11 de setembre del 1714

ENS DEFENSEM DELS ATACS ENEMICS!

Barcelona va patir un setge de 13 mesos defensant-se de les tropes castellano-franceses. Podràs veure com ens defensaven durant l’any 1714, i quins eren els punts claus per on van entrar els borbons.

En aquesta imatge, podem veure la muralla que
envoltava Barcelona durant el setge.
També podem observar, el balurads, de forma pentagonal.

Barcelona, una important ciutat mediterrània, estava protegida per unes muralles que envoltaven la ciutat. Estaven limitades per la Rambla i els barris de la Ribera i de Sant Pere. Més tard, aquestes muralles es van ampliar i van protegir també el Raval. Durant el segle XV, l’artilleria va anar evolucionant  i cada vegada eren més fortes contra les defenses, i això va fer que, Barcelona, com moltes altres ciutats, hagués de transformar les muralles. També, s’hi construïren els baluards, què eren unes fortificacions de planta poligonal que permetien guardar l’artilleria. El seu disseny permetia cobrir les muralles i el baluard més proper. Barcelona estava defensada per onze baluards. A partir del 1544, moltes torres van ser destruïdes per evitar edificis fàcils de destruir a l’hora d’un atac i les pedres van reforçar les muralles, fent-les més gruixudes per resistir més les canonades i més baixes per tal de donar menys lloc on disparar. També es van poder col·locar canons en certs punts de les muralles. Van arranar els merlets per tal de col·locar-hi artilleria, com arcabussos, que eren unes armes de foc semblants a les escopetes. Finalment, es van fer fosses i glacis a les afores de les muralles.

Aquestes  muralles, per l’oest, estaven protegides per la muntanya de Montjuïc, i per tant, només es podia atacar per aquella banda si s’hi destruïa les fortificacions que hi havia. En canvi, la part més vulnerable era al nord-est, però foren defensades amb baluards que s’acumularen en aquella part. Per via marítima, Barcelona estava molt ben defensada, ja que tenia tres baluards, i els vaixells només podien entrar per un portal, el Portal del Mar.

Quan l’exèrcit castellà va atacar a Barcelona, va planejar molt cautelosament per on entrar-hi: Per Montjuïc seria gairebé impossible, tampoc no es podria en les muralles de cara el mar, però per l’altra banda, al nord-est, es podia atacar entre el baluard de Santa Clara i Sant Pere, que hi havia suficient espai per tirar a terra la muralla. I així és, com l’exèrcit borbònic va arribar a l’interior de la ciutat.

Els baluards més importants van ser:

-Baluard de Llevant: Situat a l’extrem sud-est de la muralla, que es va construir durant el s. XVI. En aquest baluard, es situava el reducte de Santa Eulàlia, que era una fortificació que servia per controlar el Portal del Mar, que era l’entrada al port de Barcelona.

-Baluard de Santa Clara: Era el baluard més dèbil de tots, tot i que era una ampliació del baluard de Sant Daniel, situat al mateix lloc. Dins d’aquest baluard, s’ubicava el convent de Santa Clara. Per l’exèrcit borbònic, trobaven un lloc òptim per atacar a Barcelona ja que els murs eren molt dèbils, i la distància entre els baluards era molt gran.

-Baluard de Portal Nou: Cobria una de les principals entrades a la ciutat. Aquest baluard, en canvi, era un baluard sòlid i ben construït tot i que les tropes enemigues van voler atacar entre aquest baluard i el de Santa Clara. En les afores del baluard, hi havia el monestir de Sant Pere de les Puel·les i també era el lloc on entrava el rec comtal, i per tant, aquesta zona estava habitada per gent que necessitaven aquesta aigua per fer-la servir als seus oficis.

-Baluard de Sant Pere: Estava situat al costat del baluard de Portal Nou. Es deia així, per l’aproximació que tenia amb el Monestir de Sant Pere de les Puel·les. Estava més elevat que els altres baluards. En la muralla interior del baluard, va ser ferit Rafael Casanova, un conseller, en el moment que enarborava la bandera de Santa Eulàlia.

-Baluard de Jonqueres: D’aquest baluard, van sortir les tropes catalanes per contraatacar als castellans en l’11 de Setembre del 1714, tot i no ser l’objectiu principal dels bombardejos borbònics. En aquest atac, s’hi plantà a les muralles la bandera de Santa Eulàlia. Després de la guerra, la zona interior formava una àmplia zona on es situaven l’hort d’en Favà i els convents de Sant Francesc i de Jonqueres.

Fonts d'informació:

-1714, El setge de Barcelona. Guillem  Pongiluppi, Xavier Hernández Cardona

DO YOU KNOW THE BCC?

The "Born Centre Cultural" from outside

The “Born Centre Cultural” is an exceptional and unique building that binds with three centuries of our history, which has helped historians to investigate how life was at that time.

A long time ago, the “Born” was a market where people bought food. Before turning becoming it into a museum, they were going to build a library, until they noticed some ruins.

Back in the 13^th century, when Felip V (successor to Carles II) won the war of succession, in which the city of Barcelona suffered a siege back in the 1714, he built the “Cuitadella” a military fortress, made to prevent the Catalans from revolting. The military fortress was built on top of houses and buildings of one part of the city. “El Born Cultural Centre” under a symbolic structure of iron architecture from the nineteenth century is situated on one of the parts of the city that was demolished.

The site:

This site, which has 8.000 m² and in a perfect state of conservation, makes this museum unique in Europe and in the world.

The "Born Centre Cultural" from the inside

The site corresponds to the Born part of the area of the former “Vilanova de Mar”. It is a part of the rich urban spaces with remarkable places like the”Pont de la Carniceria”, the Plaça del Mercat, and part of the “Rec Comtal de Barcelona” and several sections of streets, such as the “Corders de Viola”, the “Xucles”, the “Joc de la Pilota”, or the “Ventre” or “Bonaire”, which still has he same name, which was three centuries ago a street of sailor’s houses.

Archaeological work also led some three hundred bombs (located in the siege), Triquet game tiles and thousands of everyday objects, most of which can be seen in the permanent exhibitions.

The exhibitions:

• “Barcelona 1700. De les pedres a les persones”: It is a permanent exhibition. It recalls the society of Barcelona during the eighteenth century
• Fins a aconseguir-ho! El setge de 1714”: It is a temporary exhibition.  This presents the Catalan War (1713-1714), which was the epilogue of the War of the Spanish Succession, which recreates the final battle on September 11

Fonts d’informació:

http://elborncentrecultural.bcn.cat/

EL CHOCOLATE, PRODUCTO ESTRELLA DE LA EDAD MODERNA

Chocolates actuales

En la edad Moderna, uno de los lujos más apetecibles para las familias ricas era lo que hoy en día podemos comprar en cualquier supermercado por solo un euro, el chocolate. Este era uno de los productos más apreciados.

Gente de la época preparando chocolate

A finales del siglo XVII, las droguerías empezaron a comercializar con este producto y otros que se importaban a Europa desde el siglo anterior, provenientes de otros continentes. Este era un producto muy valorado por la sociedad, un alimento refinado que endulzaba el paladar y bastante cotidiano entre el conjunto de población.

El chocolate, en concreto venía de las costas Castellanas de sud-América, de México. Este era uno de los productos más vendidos y más caros de las droguerías. Esto era porque los alimentos y objetos que no eran propios de la zona ni de la península, los que se importaban y por lo tanto eran más caros.Tenemos constancia de que en el año 1681, el obispo de Barcelona tuvo que prohibir el chocolate dentro de la iglesia ya que se había convertido en una costumbre.

Chocolate, café y canela

La gran variedad de azúcares que se encontraban a través del puerto de Barcelona permitieron que el chocolate acabara siendo una base de mil mezclas dulces o también saladas como las que se mezclaban con  pimiento. Este se basaba en la mezcla de cacao molido, azúcar, canela y también se le podía añadir vainilla, esencia de ámbar o de jengibre. Su proceso de elaboración y su consumición dieron origen a unos instrumentos determinados de los cuales tenemos constancia.

Museo del chocolate, Barcelona

Hoy en día, el Museo de chocolate de Barcelona nos muestra la elaboración, los orígenes y la historia de este producto que llegó a nuestras manos a partir del siglo XVII.

Fuentes de información:

-        http://elborncentrecultural.bcn.cat/ca/node/281

ERA MÉS BO EL MENJAR DE L’EDAT MODERNA O L’ACTUAL?

Al segle XVIII la cuina era semblant a l'actual. Tot i el pas del temps, encara es continuen cuinant plats tradicionals catalans.

Com menjaven al segle XVIII?

L’alimentació de Catalunya durant el s.XVIII es basava en tres aliments bàsics: el pa que podia ser de diferents qualitats i diferents tipus de cereals; el vi, que era de mala qualitat, que podia ser més fort o més dolç. La carn era bàsicament d’aviram o de vedella            que era un dels productes més exclusius, al qual s’acostuma a cuinar a l’ast que es l’ast amb farciment o a l’olla.

Es començaven a utilitzar nous productes que venien d’Amèrica els quals eren fonamentals en la cuina tradicional moderna catalana, com ara: el cacau, la patata, el pebrot, el tomàquet, etc. També menjaven fruita tan fresca com seca; la qual estava acompanyada de postres dolços i començaren a poder consumir el cafè.

El s.XVIII moltes receptes podien ser dolces o salades. L’ordre de poder menjar era molt diferent perquè quan era l’hora o el moment en que la gent començava a menjar, es paraven tots els plats a taula, els quals no tenien ordre, es a dir, que podies menjar els postres abans que el primer o abans que el segon.

Representació de com es serveixen els plats a taula

Els plats més popular d’aquella època eren: escudella i carn d’olla; escudella de carbassa; ous remenats amb tomàquet, all i julivert; tortades d’arròs; aviram rostit, farcit, estofat, agredolç o amb salses; carbassons (sols o farcits amb carns), i peixos en escabetx.

Ara us mostrarem alguns dels plats que encara persisteixen i que no hem deixat de cuinar-los des de fa tres-cents anys:


Plats del 1714

          Escudella i Carn d’olla : L'escudella i la carn d'olla tot hi ser un plat que es podia cuinar en totes les classes socials, no es gaudia igual per a tothom. Per a la gent més privilegiada, un dels ingredients principals era la carn; podien ser com ara la carn de pollastre, gallina, xai, porc, o vedella, etc.  Mentre que totes aquestes classes socials privilegiades menjaven tot tipus de carn, les classes socials populars o no privilegiades, que eren les persones que vivien en el camps o les ciutats menjaven, llegums i verdures  a causa de que la carn era més aviat servida per ocasions especials.  Els dies de festa l’escudella acostumava a ser més abundat i de més bona qualitat.

Un plat de escudella i carn d'olla

Panada de carn :La panada de carn consisteix en elaboracions molt valorades a l’època moderna. De la mateixa manera, que hi havia unes coques com ara les coques de recapte, aquests admetien tot tipus de variacions d’aliments, depenent dels gustos. Es podien omplir o farcir amb carn, peix, i sobretot verdures, ja que era la opció més econòmica. En aquell temps, els espinacs a la catalana, amb panses i pinyons ja eren molt populars i era freqüent utilitzar-los per farcir els panadons.

Un plat de panada de carn.

             Panadons d’espinacs :  es tractava de fer elaboracions molt valorades a l’època moderna. De la mateixa manera que hi havia moltes coques que es podien fer de diversos tipus d’aliments, aquestes es farcien amb carn, peix, i sobretot verdures. En el s.XVIII els espinacs a la catalana, amb panses i pinyons, eren molt populars i era molt comú utilitzar-los per farcir panadons.

Un plat de panadons d'espinacs

  IV.      Coca de recapte d’escalivada : durant una llarga tradició  a la cuina catalana, continuen sent una opció per a tothom  de poder menjar D’una manera molt gustosa Que eren els cereals. Es preparava fent una massa molt fina perquè aquesta fes de base , ja que els cereals Eren un producte Que es podia aconseguir molt fàcilment; S’acostumava a utilitzar Productes que  tinguessin a ma: Com ara Les verdures, el peix, la carn(etc.) Normalment aliment basics i que no costaven molt diners, que permeten moltes combinacions.

Un plat de coca de recapte i escalivada

  Carbassa a la morisca : A partir de la  conquesta d’Amèrica Catalunya va  poder portar nous tipus de carbassa: es tractava d’un ingredient. Molt important  a la cuina catalana. A principis de s. XVIII , tant pel gust  com per la textura i el color. S’utilitzaven diferents tipus en funció del plat. On s’acostumava a utilitzar més carabassa eren com ara les sopes, o bé en les cremes de carbassa les quals també eren acompanyades per altres ingredients, com ara cebes o bé arròs. La carbassa també acostumava a ser la base principal dels plats dolços.

Un plat de carbassa a la Morisca

Fonts d’informació:

-          http://www.ruta1714.cat/cuina-1714/

ELS SOLDATS VAN A LA MODA

Mai has pensat com era la vestimenta dels soldats a l’Edat Moderna? o la utilització dels colors a l’uniforme? En aquest article us expliquem la moda de l’època

L’uniforme bàsic del soldat, independentment de l’arma que portava es composava del:

vestimenta del 1714

• “Sombrero”: Tenia forma de tricorni
• Una camisa: La camisa era una roba que anava directament a la pell.
• Una jupa: Era una peça que anava col·locat damunt de la camisa, no tenia coll, amb mànigues, i arribava fins els genolls.
• Una casaca: Era la peça principal i la base de l’uniforme. Era una vestimenta exterior que cobria el cos fins els genolls, semblants als abrics actuals.
• Una corbata: Era un gran mocador que cobria el coll
• Unes calces: Eren un tipus de pantaló que anava de la cintura fins a sota del genoll.
• Unes mitges: eren peces d’una sola obertura que cobrien els peus, les cames i el genoll.
• Unes polaines: Peces que cobrien les mitges i part de les sabates.
• Les sabates: Estaven confegides amb cuiro i triple sola i tacó. Estaven formades per una genollera de bota, una canya, un espero i un guardapols

Els colors dels vestits normalment eren aquells que composaven l’emblema de la unitat. El color de fons del qual es componia la divisa s’utilitzava en la casaca. El segon color, que era el principal del lema, es confegia en la jupa, les calces i les mitges.

vestimenta i armes

A la a cavalleria, la manta i les tapa fundes també seguien unes normes estrictes. El color de fons de la manta solia concordar amb l’emblema. Les tapa fundes tenien el mateix color que la divisa de la unitat.

L’infanteria era la columna vertebral dels exèrcits. Anaven armats amb fusells, baionetes i espases. Els fusellers de muntanya, també anomenats miquelets, eren tropes d’infanteria lleugeres. Estaven especialitzats en els cops de ma i les emboscades. Anaven armats amb el corn marí, que servia per comunicar-se amb altres miquelets, el pany miquelet i pistoles catalanes. El seu equipament era molt semblant a la d’un soldat bàsic. Els granaders anaven amb una bossa de magranes, una destraleta i una espassa o sable.

A la cavalleria l’armament que es portava era el propi: carabines i unitats de dragó. També portaven un parell de pistoles llargues.

Fonts d'informació:
- http://www.guerradesuccessio.cat/equipament.html

LE ROI SOLEIL

Pendant la Guerre de Succession, en France un roi absolutiste gouvernait, le Roi Soleil parce qu’  il croyait qu’il était le centre de l’univers. Savez-vous beaucoup de choses sur ce roi? Nous allons vous expliquer des choses très intéressantes sur lui.

Le roi Soleil

À seulement cinq ans il était orphelin. Quand il était petit, il a  vu pendant le règne de sa mère, Anne d’Autriche, comment son futur trône pouvait finir à cause d’une bataille de la noblesse contre le Parlement de Paris.

En 1682, il a déménagé à la Cour de Versailles. Le merveilleux palais, les jardins et les fontaines ont pu montrer son immense pouvoir. Quand le roi Charles est mort, il laisse sans progéniture le trône de la monarchie Hispanique, son petit-fils pouvait être le prochain roi.

Ce roi était représenté en peinture par beaucoup de peintres. Dans une peinture qu’a fait Rigaud, l’absolutisme était totalement présent. On peut voir ça, parce qu’il était avec la couronne, le sceptre, la main de la justice, le manteau royal, l’épée de France et la fleur de lys des Bourbons.

Fonts d'informació:
http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/etiqueta/lluis-xiv/
http://tricentenari.bcn.cat/ca/apartat-historic/que-era-que/qui-es-qui#lluis-xiv